Somari
Lenga
Cultura
Lenga
Cultura
A l'origina, l'i foguèt Nícaia, una factoraria creada en terra ligura d'ai Grecs foceans au sècolo V denant de Cristo, e dependenta de Massília. Es en aqueu moment qu'apareissèron en lo país l'olivier e la vinha.
Mai tardi, venguèron lu Romans que fondèron entre -13 e -6 la província dai "ALPES MARÍTIMIS" (Aups-Marins). Aqueu troç de terra es un pivòt estrategic per li ambicions romani. Sus la còla de Cimiez, crean Cemenelum que tralaissan au sécolo V per si centrar sus Niça (Nícea), mai aisada de defendre sobre lo sieu ròc, davant li Grani Invasions.
De 663 a 999, Niça ientra en l'anonimat istoric. Basta doi elements son pervenguts ai nòstres istorians: la fondacion de l'Abadia de Sant Pons e lo sac per lu Sarraïns en 813.
Embe la tombadura de l'Emperi Roman, mai d'un pòple si disputan Provènça, e Niça que ne'n fa part. Son lu Francs que vinçon. La sieu presència opressora buta lu Provençaus a la rebelion. Maugrat l'ajuda dai Musulmans de Narbona, Carlo Martèu reprime crudelament la populacion que fuge li costieras sobissadi per trovar retir en lo campestre.
En 843, au Partiment de Verdun, Provença passa de mestre en mestre per estre fin finala unida au reiaume de Borgònha en 946. Es en aqueu moment qu'apareisse lo promier comte de Provença, Boson, rapresentant l'autoritat reala, qu'usurpa lo sieu poder. Dau temps, lu Sarraïns fan planear la terror embai sieu pilhatges. En 972, Guilhem "lo liberador" lu remanda definitivament. Mas lu sieu successors gaire poderós contròlan basta la region d'Arles. Après una guerra de succecion entre la maion comtala de Barcelona e aquèla d'Anjòu, es aquesta que si rempòrta lo tròno de Provença. En aqueu contexte, Niça afortisse la sieu autonomia, en tau ponch que negòcia embe Gènoa e Pisa de tractat d'aliganças militari e comerciali.
Lu comtes de Provença tornan lèu organizar lo sieu poder e impausan lo sieu concept centralizaire en Provença tota, que Niça n'es encara part. A comptar de 1166, organizan de campanhas per restablir la sieu autoritat. Pura es Basta lo 9 de novembre de 1229 que Raimond Beranger ientra en Niça. Lu Niçards dirigits d'ai Badat e d'ai Riquier sònan Gènoa. Provença integra mai Niça en fevrier 1230.
Si forman pi d'elements que serviràn de basi a l'emergència de la Comtea: lo descopatge administratiu de Provença en viguerias partisse lo futur territòri comtès en quatre zònas (Niça embe la valada dai Palhons; lo Puget-Teniers, d'Esteron en Tinea; la vau de Lantòsca, de Vesúbia en Ròia; e Barceloneta). En 1315, lu Grimaldi eritan la senhoria de Buèlh.
Embe l'arrivada de Joana, reina de Nàpol sus lo tròno dau Comtat de Provença, l'istòria de Niça si va reversar.
En efect, Joana non a d'eritier e lu sieu cosins que son de tres autri brancas de la maion d'Anjó aluchan Provença.
Joana dèu afrontar una situacion dificultoa. La pesta sobissa lo país en 1347 e França amenaça la fontiera. Lo sieu desgaubi l'i pòrta d'enemistats nombroï. Non saupent dont trovar proteccion, decide d'adoptar un dai sieu cosins, Carlo de Duràs, que ven pura lo sieu eritier, irant ensinda lu autres cosins. Lo matrimòni de Joana emb Othon de Brunswick inquieta l'eritier adoptiu que rompe emb ela. Joana mai isolada que jamai, adopta un autre dai sieus cosins: Loís d'Anjó, fraire dau rei de França. Carlo leva alora una armada, e s'empadrona de Nàpol e de Joana. Loís si pòrge au sieu socors; mas Carlo fa executre Joana. Provença si partisse alora entre partisants de Carlo e partisants de Loís.
Mòron aquelu doi laissant cadun un jóven eritier. Li sieu veuas persigon la guerra.
En li viguerias de Niça, dau Puget, de la Vau de Lantòsca e de Barceloneta, la tendència es clarament favorabla a Carlo de Duràs. Mas la veua e l'enfant de Carlo son assediats a Gaeta dau temps que la sieu rivala si raliga per amor ò per ràbia lu provençaus. Lu sieus partisans son a man de sometre Niça quora lu Grimaldi de Buelh, embe l'avau de l'eritier de Carlo sònan lo Comte Amadèu VII de Savòia au sieu socors. Li quatre viguerias si someton a l'autoritat de la maion de Savòia: la desdicion de Niça si fa lo 28 de septembre 1388.
En cors dau sécolo XV, la maion de Savòia dona a Niça una organizacion política e administrativa novèla. La creacion dau drech de vila franca e lo traçatge d'una rota muletiera devers Turin permeton a'n un comerci fragile de si montar plan planin.
En la promiera mitan dau sécolo XVI, lu comtes de Savòia passats ducs devon s'enfrontar embe li pretencions francesi e si ligan ai espanhòus per resistre au rei Francés I. En aqueu contexte si fa en 1543 l'assedi de Niça. Lu Francés e lu Turcs desbarcan embe 20.000 òmes a la fin de Junh. Un promier assaut si dona lo 2 d'aost, un autre pi lo 15 d'aost. Aquest còup, la vila es a man de rendre senon l'ànima, au manco li armas quora, segon la legenda, una lavadiera, Catarina Segurana dau sieu nom, remanda lo nemic gaug au sieu coratge e au sieu sanflèu. E pura la ciutat bassa crida sèba lo 22 d'aost. Basta lo castèu resiste encara. Lo nemic si retira lo 8 de septembre au s'acercar lu renfòrç savoiards e espanhòus. Lu Francés e lu sieu aligats tralaissan una vila trafida per lo sacatge e la desolacion.
En 1544, lu Francés abandonan la sieu amira sus Niça e ocupan Savòia e lo ponent dau Pimont.
Lo duc Emanual-Filibert s'erita un Estat adeulit. L'emperaire Carlo Quint l'i fida lo mandamant de l'armada imperiala que vínce a la batalha de Sant-Quentin fàcia ai Francés. Lo tractat de Castèu Camberís l'i permete de recuperar escasi tot Savòia e lo Pimont. Lu sieu Estats conoisson en aqueu moment una evolucion completa. A Niça, fa bastir la ciutadèla de Vilafranca e lo Fòrt de Mont-Alban. Lo castèu de Niça es completament militarizat: la populacion s'installa en la vila bassa.
Au sécolo XVII, l'economia s'afortisse a l'entorn d'au pòrt franc de Niça e de Vilafranca. Li grani familha feodali entre li quali lu Grimaldi de Buèlh, soleti en poder s'opausar ai ducs de Savòia, desparèisson, laissant plaça a'n una estructura sociala sopla. L'activitat intelectuala s'intensifica embe la dubertura d'una universitat e l'emergència de gent famoa coma Pastorelli, Gioffredo, Gubernatis, Leotardi, Cassini...
Lo regne de Victor-Amadèu II marca un cambi. Lu Francés qu'avian tornat impausar un protectorat sobre Savòia e Pimont, son mai remandat. Loís XIV ataca qu'alora lu Estats de Savòia: l'armada francesa destruge tot sobre lo sieu passage. Lo 12 de març dau 1691, 20.000 Francés installan l'assedi de Niça que capitula lo 5 d'abriu.
França amenaçada de tots caires conclude una patz efímera denant de tornar assautar lu Estats de Savòia e de Niça. Aquesta vegada, Loís XIV ordona la destruccion de li fortificacions. La guerra fa alora chaple: lo front si desplaça de Turin a Tolon fins a la patz d'Ultrecht. Victor-Amadèu II obten de territoris estrategics nombrós tanben coma lo Reiaume de Sardenha. Lu ducs de Savòia vènon reis de Sardenha. Niça, Savòia e Pimont fòrman "lu Estats Sardos" ensems embe Sardenha.
Au sécolo XVIII, Niça es mai trebolada per lu conflicts còntra lu Francés. Privada de la sieu fortalessa, passa de man en man segon l'evolucion dau front. Mas la destruccion dai barris permete finda una evolucion de l'urbanisme de la ciutat. Lu reis de Sardenha renfòrçan lo sieu poder sobre Niça en modificant lu estatuts comunals que laissan lu Niçards indiferents.
Lu oficiers de la flòta inglesa aligats dai Estats de Sardenha e la vesita dau Soïssa Sulzer ò de l'Escossés Smollett escampon a travèrs Euròpa la reputacion dau paisatge niçard. Lu premicis de l'activitat torística si fan sentir.
En França, la revolucion es en marcha. 10.000 aristòcratas si vènon cercar retir a Niça. Aprofitant lo promier pretexte, li armadas francesi declaran la guerra ai Estats Sardos. La República Francesa passa lo Var lo 28 de septembre dau 1792 alora que Savòia es ja invadida. Sobre lo Magnan, li milícias de Michaud e d'Orestis liuran una vana batalha que retarda l'arribada dai Francés en la vila. La Comtea e la Principeutat dau Mónegue fòrman pi lo despartament dai Alps Maritims. L'ocupacion francesa es un periòde dificultós per lu Niçards, umiliats per de metòdes d'integracion autoritaris. Davant li agressions, sòrge un moviment de resistència embe li accions dai Barbets.
En lo 1803, Napoleon nomena a la prefectura dai Alps Maritims Marc Gratet du Bouchage que fa apondre l'arrondissament de Sant Remo au despartament per fin d'assegurar un equilibri economic melhor. Lança la construccion dau gran Corníç, crea lo Licèu Imperial e si fa acceptar dai Niçards. En tant, l'ostilitat a la França non despareisse. Lu Niçards refudon de servir en l'armada francesa, la reticència fiscala non s'adeulisse e la francizacion fa tòpica. Lu Barbets non laissan de barcelar l'invador.
En lo 1814 la Sardenha recupera lu territòris niçard, savoiard, e pimontés, e l'anciana República de Génoa. Lu reis de Sardenha comptan pura emb' un gran pòrt mai pròche de Turin e d'accès mai aisat. Lo pòrt de Niça es relegat au segond plan.
Li institucions de denant dau 1792 son restablidi a Niça e la vida repilha lo cors abitual: la populacion es tojorn tant modesta e l'economia s'està pron deula. Alora que Turin es religada a Gènoa per un camin de ferre, que lo telègrafo installat entre Turin, Chamberí e Gènoa es conectat a la ret Europèa, Niça non dispausa que d'una rota carrejabla devers Turin. Lo torisme si continua de desvolopar plan.
Un moviment intelectual de revindicacion curturala niçarda sòrge. D'òbras nombroï son redactadi en lenga de Niça per Jousé Rosalinda Rancher, Jousé Miceu e d'autres.
En lo 1853, un eveniment decisiu provoca la ruptura entre lu Niçards e la maion de Savòia: lo govern sardo decide de levar a Niça e Vilafranca l'estatut de pòrt franc. Niça, cortada dai autres Estats Sardos perde lo sieu solet privilegi.
Lo rei Victor Emanual II desiderós de constituir una unitat italiana tròva embe Napoleon III una ajuda precioa en escambi de Niça e Savòia. En 1860, lo govern sardo, lo rei Victor Emanual e Napoleon III butan lu Niçards a exprímer la sieu "volontat" d'estre anexat per la França a travèrs d'un plebícit ben programat: Niça passa a estre francesa.
Mas lo país es amputat de Liéusola, Sospèu, Brelh, Saòrge, Tenda e Briga per de rasons militari (quora finda lu estajants si siguesson prononciats per la sieu anexion per França segon li resultas oficiali dau plebícit). De Comtea e dau País Grassenc (arrondissament de Grassa, trach dau despartament Var) si fa lo despartament dai Alps Marins.
L'Emperi depensa de dezenaus de milions de francs per la messa en plaça d'infraestructuras coma lu camins de ferre ò l'amainatjament dau Var. Mas la quarta ciutat dai Estat Sardos ven la quaranta cinquena vila de França. Despareisson manti institucions administrativis de la ciutat. A l'auba de la guerra contra Prússia, lu Niçards si tròvan desgraciats.
Après la caduda de l'Emperi, lu Niçards si solèvan. En 1871, tres dai quatre deputats son separatistas (Garibaldi, Bergondi e Piccon). Auguste Raynaud pilha la testa de la Comuna de Nice. Esto lanç es però freinat per li divisions que naisson entre lu separatistas, l'eleccion de Garibaldi es invalidada e Piccon, per aver mentovat lo retorn de Niça en Savòia es costrech de demissionar.
Borriglione mete pi en pòst una estrategia encara emplegada ancuei: a París es eu que repònde de la fedeltat de Niça a França, quora a Niça fa figura de defensor dai interests dau País Niçard. Es ensinda qu'integra Niça a França.
A l'auba de la guerra dau 14-18, la populacion a decuplat: lu Françés son venguts s'installar bèu nombre, negant lu Niçards dins un ensem indistinct. Uroament les migrants italians a Niça s'integran per lo niçard e participan en la cultura originala dau país.
La Grana Guerra si pòrta 4.000 Niçards. Li dificultats econòmiqui tornan, li campanhas si vueian. L'entra doï guerras marca pi l'aparicion de ben d'associacions e moviments artistics: Francis Gag fonda lo Teatre Niçard, Joan Nicòla crea la Ciamada Nissarda e fàcia a li tendèncias provençalistas de l'Acadèmia Nissarda naisson Lu amic de Rancher.
Si desgancha la Segonda Guerra mondiala. Niça subisse l'ocupacion italiana pi tedesca. Lo 28 d'aost dau 1944, Niça es liberada dai nazistas, mas lu combats en Comtea duran fins a la prima dau 1945. En lo 1947, Itàlia es anexada dai territòris de Comtea qu'avia conservats en 1860. Lo País Niçard es geograficament reconstituit.
Lo torisme de massa càmbia la fàcia de la Costiera e de li estacion d'esguilha. Embau vent favorable de li annadas 70, e l'aparicion d'una nòva cançon niçarda embe l'Ontàrio (Mauris, Sauvaigo, Alan Pelhon) ò de banda dessenhada niçarda (la Ratapinhata), la cultura niçarda fa la pròva qu'està viva e que saup estaire a la vangarda la creacion occitana, mas pèna maugrat tot a si fa conóisser d'un public larg.
Lo moviment Zou Mai dai annadas 90 mòstra un cert engèni a metre la cultura niçarda per carriera en un esperit festiu. Fàcia a la recuperacion política s'organizan de manifestacions populari coma lu Carnevals independents de quartier. L'afortiment d'espacis de cultura "alternativa" a l'auba dau milenari nòu redona d'abriva a l'expression d'una personalitat dau país.
En abriu dau 2002, la premiera escòla associativa niçarda si crea a Drap, que duerbe un camin nòu per la lenga en benefícia d'un sosten popular important.
Nicòla Mangiapan